Entrevista a la Mayda bustamante, editora d’Ediciones Cumbres que per primer cop publica un llibre en català: “hem acceptat el projecte de l’escriptora Montse Barderi, al voltant de
l’obra i vida de Marta Carrasco”.
MAYDA BUSTAMANTE
Mayda Bustamante, La Habana, resident a Madrid des de 1992. Directora d’Ediciones Cumbres. L’entrevistem com a editora tot i que podríem entrevistar-la com a especialista en arts escèniques, com
a vicepresidenta del Gran Teatre de La Habana o per la seva intensa col·laboració amb el Ballet Nacional de Cuba. També podríem fer-ho com a programadora d’arts escèniques de manera transversal:
unint la lírica, el cinema, l’art i la literatura, com a investigadora, com a crítica, com a escriptora, per les empreses que té al voltant de les arts escèniques, pel seus premis, pels seus
càrrecs i direccions… Aquest cop però ho farem com editora d’una editorial petita i valenta, dedicada a les arts escèniques, amb llibres de llarg recorregut i referencials.
Bernat Puigtobella: Quina és la línia editorial d’Ediciones Cumbres?
Mayda Bustamante: És una editorial molt jove, nascuda al 2012 dedicada a la dansa, la música i les arts escèniques. Ens preguntem què són, què fan i quines afinitats tenen amb les altres arts És
una editorial oberta a investigadors i artistes que vulguin promoure la reflexió multidisciplinar i omplir un buit editorial en aquest àmbit.
B.P: Com es pot guanyar una la vida amb una editorial d’arts escèniques actualment?
M.B: No me la guanyo pas així! L’editorial és un somni i una responsabilitat cap a les arts escèniques, sobre les quals gairebé no es publica res. Portem ja 12 llibres editats. Tinc una
productora i una distribuïdora d’espectacles, Arte, relacionada amb les arts escèniques i d’això vivim jo i els meus col·laboradors més estrets. L’objectiu de l’editorial és deixar una
bibliografia sobre teatre i fonamentalment sobre dansa i tot allò que estigui relacionat amb les arts escèniques.
B.P: Hi havia un buit pràcticament total en aquest àmbit de la dansa?
M.B: Sí, era entrar a les llibreries i veure que no hi havia apartat de dansa o estava gairebé buit, ara em produeix molta alegria veure que es comença a omplir amb llibres de la meva editorial.
Em fa veure que estem anant per bon camí.
B.P: Aquesta setmana, però, a Barcelona has presentat un llibre d’un dels poetes més importants a Cuba, Delfín Prats…
M.B: Sí, El esplendor de las palabras, és una excepció però em va arribar de la mà de Montse Ordoñez que respecto molt pel seu bon gust literari. Comptar amb aquest autor era un privilegi i un
honor, un poeta en majúscules, el darrer viu d’una potent generació de creadors cubans.
B.P: Però aquest no és l’únic llibre que presenteu aquest mes a Barcelona…
M.B: Efectivament, presentem el 23 d’octubre a l’Institut del Teatre El secreto de Ofelia de l’escriptora Marifé Santiago Bolaños, presentat per la prestigiosa assagista Anna Caballé.
B.P: De quin llibre se sent més contenta?
M.B De tots, perquè tots són importants, tot i que Alicia Alonso o la eternidad de Giselle, amb motiu del 70è aniversari de la primera vegada que el va interpretar, va ser un moment molt
important també per la meva llarga relació amb la companyia.
B.P: Quins projectes de futur teniu?
M.B: Hem editat el primer volum de Papelerías sobre danza (y el ballet) de Roger Salas, el gran erudit de la dansa. Pensem que és un llibre referent per als estudiants i professionals de la
dansa i a la primavera editarem dos més que completen la triologia. Crec que és l’obra capital escrita en castellà sobre la dansa.
Som una editorial catalana amb oficina a Barcelona i a Madrid, però encara no hem editat cap llibre en català o bilingüe, però us puc donar una primícia: hem acceptat el projecte de l’escriptora
Montse Barderi, al voltant de l’obra i vida de Marta Carrasco, en relació als 20 anys de trajectòria que complirà l’any que ve. Ja tenim idees del disseny i és un llibre que ens sembla important
i ens fa molta il·lusió perquè a més compta amb la participació de grans noms de la cultura com Iago Pericot, Salvador Sunyer, Ferran Mascarell, Feliu Formosa i molts d’altres.
B.P: El treball de Marta Carrasco inaugura la temàtica de la dansa contemporània a l’editorial?
M.B: Efectivament és el nostre primer llibre de dansa contemporània. Com a productora he presentat companyies de dansa modernes i contemporànies com el Kiev Ballet Modern, la compañía de Rosario
Cárdenas de Cuba, Trànsit Danza de María Rovira, Diez y diez danzas. Aprecio molt la dansa contemporània, però he de confessar que costa que sigui programada. Per tant, efectivament, el llibre de
Montse Barderi és el nostre primer llibre en català i en dansa contemporània! I em fa feliç que sigui Marta Carrasco qui inspiri aquest primer llibre perquè és una figura que admiro molt.
BP: I en català?
M.B: En català i castellà també. En català perquè l’autora del llibre i la protagonista són catalanes, perquè realitzen el seu treball a Catalunya, perquè totes dues tenen com a idioma principal
el català i perquè creiem que el mercat natural del llibre és Catalunya. També en castellà perquè és una artista molt internacional i hi ha moltes persones interessades en dansa contemporània i
en aquesta artista que també tindran oportunitat de llegir-lo.
Montse Barderi: “En aquest país la cultura ocupa un lloc residual”
/ 1.06.2015
Montse Barderi és notícia per partida doble. Demà, dimecres 3 de juny, a 2/4 de 8 del vespre presenta, al Reial Centre
Artístic de Barcelona, el llibre Marta, mira’m,
t’he de dir tantes coses… publicat en català per Ediciones Cumbres. L’autora ofereix un retrat, des de moltes veus, de la història i la figura de la directora escènica i intèrpret
catalana. Barderi també ha vist recentment premiada la seva novel·la Los arcos del agua (Ediciones B), una obra ambientada a Segòvia que forma part del projecte guanyador dels premis
eTwinning 2015.
Montse Barderi| Foto Glo Ribas
Bernat Puigtobella: Has dedicat un llibre a l’obra de Marta Carrasco. Marta, mira’m, t’he de dir tantes coses… és un llibre que està a mig camí entre la literatura i les arts
escèniques. Tu mateixa l’has definit com una novel·la d’amor…
Montse Barderi: Si, Marta Carrasco ha estat objecte de tesis doctorals i jo volia fer-li un homenatge amb sang, ànima, entusiasme. Ni un catàleg ni una publicació acadèmica. De
manera que no he renunciat al meu punt de vista; és a dir, a com me la miro, perquè sempre que he mirat amb molta cura alguna cosa i l’he estudiat amb intensitat, me l’he acabada estimant. Així
doncs, és una mirada desacomplexada, en el sentit que no té por de mostrar-se, no pretén ser el que no és: un narrador neutral. M’atreviria a dir que tal vegada aquesta és una mirada especialment
femenina, gens basada en el positivisme o la pretesa neutralitat del cientifisme. Jo no obro en canal la Marta, no li faig l’autòpsia ni busco la seva veritat en un detall desafortunat com fa
magistralment en alguns casos la crònica llatinoamericana, que en un gest —com ara la forma de demanar un cafè—, creu trobar-hi l’essència de l’altre. Jo, com que me l’estimo (i per mi estimar és
sinònim més precís de conèixer de veritat a l’altre) sé que si ha demanat malament un cafè a un cambrer és que aquest és un imbècil i alguna n’haurà fet. El títol ja és una carta, és dir-li a
ella que em miri. Això ja vol dir que està viva, i que jo també, de manera que la relació que tenim hi és present des del títol. No es titula “20 anys d’història” o “El valor artístic de Marta
Carrasco”. És una altra cosa…
Com se’t va ocórrer fer aquest llibre després d’una novel·la històrica?
Estava començant a treballar en una història de Vivaldi i de nou anava a la història; és a dir, al lloc on descansen tots els morts, i tenia ganes de fer alguna cosa amb algú viu. Sé que la Marta
en un futur serà estudiada per historiadors de les arts escèniques, però jo no volia deixar de banda l’oportunitat de fer alguna cosa en present, vivencial i no purament interpretativa. I a més,
escriure és una activitat molt solitària i de tant en tant necessito fer algun projecte amb algú que m’interessi molt, fer del procés creatiu també un procés compartit. Sempre tinc por del
malefici d’Espriu…
Quin és aquest malefici?
Un vers seu que diu “Els llibres m’obrien a una inútil saviesa sense amor i jo somreia, cruel príncep, a la festa de la nit”.
Quina ha estat la reacció de Marta Carrasco davant del teu llibre?
Doncs m’ha fet el millor regal que em podia fer: diu, i ja ho ha dit públicament i per això ho repeteixo, que abans del llibre dubtava d’ella mateixa i que ara només vol tirar endavant; i això
per mi val més que qualsevol reconeixement o menció, perquè tenim una artista de primer nivell, i si el llibre és un atiador, i li dóna l’energia i la il·lusió de seguir treballant, i l’esperona
a continuar donant… doncs si alguna cosa he fet bé en la meva vida, serà aquesta.
Montse Barderi | Foto Glo Ribas
És un llibre molt inclassificable, amb moltes veus i registres, i un format basat en les persones del verb, en els sis pronoms personals…
Sí, exacte, per casualitat li vaig recitar a la Marta un poema de Gil de Biedma del seu llibre Las personas del verbo, i vaig adoptar aquesta estructura, un guirigall sistemàtic per
donar una imatge polièdrica d’ella. La Marta està en cada pàgina, per sobre, per sota, pel que no es diu; però també hi és, molt i a ple batec, la vida, i tot el que ens preocupa de l’art,
l’amor, el desig, les absències… Aquest llibre de la Marta, com tot el que escric, sempre és la fórmula per poder parlar del què m’interessa i del que necessito dir.
Aleshores, quins són els principals temes, a banda de la Marta?
Com configurem la nostra identitat a través de la mirada de l’altre. Jo li dic a la Marta qui és a través de com la miro, i ella em diu qui sóc perquè la puc mirar. Per això hi ha la tesi que diu
que qui de veritat ens pot dir qui som només pot ser algú que ens estimi.
L’altra tema és la necessitat: necessitar l’altre i a la vegada que la necessitat estigui tan mal vista, com a sinònim de dependència afectiva. Jo tenia ganes de dir: escolteu-me, és bastant
absurd no necessitar el que et dóna la vida. El “sobretot que no sigui una relació de dependència” s’ha convertit en un axioma contemporani i em fa molta gràcia.
Quines influències reconeixes a l’hora d’escriure aquesta obra?
Tota la filosofia contemporània de les relacions doloroses, cansades i de llaços líquids que trobem en Bauman, Chan i Illouz. Però especialment, la correspondència de Rosa Chacel i Ana María
Moix, pel que fa l’amistat apassionada, i, sens dubte, La Passió segons Renée Vivien de Marçal. Evidentment no m’hi puc comparar ni dialogar, però sí inspirar-m’hi.
Amb aquest llibre celebreu els vint anys de carrera de Marta Carrasco com a ballarina i directora escènica. Quines qualitats destacaries en la figura de Marta Carrasco?
La Marta és una artista integral i indubtable. Fa teatre-dansa-art, crea unes imatges amb un segell únic. Cada obra seva té tres elements: denúncia social —entesa sempre com a violència infligida
als més dèbils, especialment les dones—, la bellesa més poètica i la comicitat. Cada obra seva combina aquests tres elements d’una manera única, amb una gran força plàstica, amb un univers propi,
i estableix un diàleg amb l’espectador. El que cada espectador interpreti depèn de moltes coses, com ara la seva edat, sexe i vivències. És una artista d’una gran qualitat, aclamada
internacionalment i amb més de trenta premis nacionals i internacionals. Si fóssim un país normal la tindríem en un laboratori creant i aprofitant el seu talent…
Montse Barderi | Foto Glo Ribas
Quin lloc creus que ocupa la dansa contemporània en la cultura d’aquest país?
Ocupa el lloc residual dels residus. Perquè en aquest país la cultura ocupa un lloc residual. En general cada cop més tot és vocacional, és com si gestionéssim misèria i, per tant, no hi ha
recursos ni voluntat. I és juga als tòpics: “la dansa és minoritària”, bé, sí, clar… Programa-la, difon-la, dóna-li recursos! Mira, la Fórmula 1, alguns diumenges quan vull mirar les notícies a
TV3 em trobo una cursa de cotxes; aquí si que veig que hi ha voluntat de donar-hi importància, no?
I com ha anat la publicació?
Sincerament, aquesta publicació és un miracle. No es publica sobre arts escèniques, no hi havia possibilitat de publicar-ho a Catalunya, i per sort vaig trobar una editorial de Madrid, Ediciones
Cumbres, que amb aquest llibre fa la seva primera obra en català! Per tant, estem d’enhorabona, tenim un nou títol d’arts escèniques, en català i d’una de les nostres artistes més internacionals.
I això és un miracle perquè és una editorial que no viu dels llibres, perquè sinó seria inviable. Vas entrevistar l’editora i recordo que et va explicar que vivia de la productora d’espectacles. Per tant, mira quin munt de casualitats per poder fer possible aquest llibre.
En aquest llibre has comptat amb la impagable complicitat del fotògraf David Ruano i de l’Anna Pujadas, professora de teoria de l’art i història del disseny. Com t’ha ajudat aquesta
col·laboració a l’hora d’escriure el llibre?
El David Ruano és el millor fotògraf d’arts escèniques del país i té una llarga amistat amb la Marta perquè l’ha fotografiada durant vint anys, de manera que vaig descobrir que tenia milers de
fotografies d’ella perquè els dos artistes s’ho passen molt bé fent sessions: des de trobades lúdiques a espectacles, cartells o el que sigui. No vaig tenir cap problema per comptar amb ell
perquè amb la Marta tenen una relació d’incondicionalitat mútua.
L’Anna Pujadas és una de les meves millors amigues, li feia el sopar i venia cada setmana de Torrelles de Llobregat a casa meva, a Sabadell, per visualitzar en vídeo una obra de la Carrasco.
M’interessava molt la seva mirada, perquè és molt neta, molt valenta, molt sincera, i amb ella em sento molt segura. Havia de confiar molt en qui m’ajudés a interpretar-la, i de poques persones
em refio més que de l’Anna. A més, les dues tenim un univers comú dels estudis compartits de filosofia. El món que em descriu l’Anna sempre em resulta molt proper, familiar i interpretable. I, és
clar, això també és així per l’estimació que ens tenim.
El llibre, a més, gràcies als vincles de la Marta compta amb participacions puntuals de noms importants de la cultura com Joan-Anton Benach, Pep Bou, Feliu Formosa, Ferran Mascarell, Francesc
Massip, Ramon Oller, Marcos Ordóñez, Iago Pericot i Salvador Sunyer…
Sovint tinc la sensació que carreguem el mort de tota aquesta precarietat al 21% d’IVA, però la dansa ha estat igualment en una posició ben vulnerable abans del decret del PP. Per què
creus que la dansa ha estat condemnada tants anys a la invisibilitat?
Crec que s’ha fet molta merda en dansa contemporània, moltes coses poc interessants, molt autoreferencials, molta dansa-melic. No n’hi ha prou que sigui transversal, emergent i “performàtic”
perquè sigui bo. Hi va haver un moment que tothom anava a veure què era allò de la dansa contemporània, i després d’un parell d’espectacles força infumables ho aparcava, deia “això no és per a
mi”. Però crec que ara han passat uns quants anys, i tenim alguns noms, alguns referents, gent reconeguda que val la pena conèixer i reconèixer.
Jo he vist la majoria dels espectacles de la Marta i sempre en teatres ben plens, una altra cosa és per què la programen tants pocs dies? Per què el teatre un mes i un espectacle de teatre-dansa
tres dies? Crec que ha faltat naturalitat, normalitat.
Aquest 2015 també ha estat important per a tu per una altra raó. La teva novel·la, Los Arcos del Agua, ha format part del projecte guanyador del premi eTwinning, un guardó que es
dóna a nivell europeu.
Sí, ha estat una sorpresa que ens ha fet molt feliços a tots, a l’editorial Ediciones B, a l’agent literària, Maru de Montserrat… Sé que la novel·la interessa als joves i que el catedràtic
d’història Luís Encinas, que va presentar el llibre amb mi a Segòvia estava molt interessat en fer-ne lectura als instituts. També s’ha incorporat a la biblioteca de l’ONCE i sempre és pels
valors clàssics que aporta i perquè és un llibre molt iniciàtic, del procés de créixer i fer-se gran.
Los Arcos del Agua és una novel·la històrica ambientada a Segòvia. Per què creus que ha cridat tant l’atenció d’uns alumes de batxillerat, que a més a més són
gallecs? Alumnes que han llegit la teva obra sacrificant una estona de l’hora del pati!
Sí, és tot un acte de resistència als aires dels temps! Una biblioteca amb un programa de lectures i que atregui més que anar al pati! Ells sí que fan real allò que deia Emili Teixidor al seu
llibre La lectura i la vida, de fer atractiu, desitjable, el fet de llegir. Crec que el llibre funciona molt bé amb els joves perquè té una història d’amor molt romàntica, hi ha tota la
part d’arquitectura i matemàtiques que també els agrada, i després hi ha escenes molt bèsties, com orgies. Té l’idealisme de la joventut però el retrat del món adult, i aquesta barreja funciona
molt amb gent jove… però tot això ho he reflexionat després perquè jo no pensava fer una novel·la per a joves.
I quina rebuda ha tingut la teva novel·la a Segòvia mateix?
Vaig tenir problemes perquè vaig dir que es podia ser independentista i fer una novel·la en castellà i vaig rebre molts tuits insultant-me i dient-me que no em volien ni veure. Així doncs, ha
estat un llibre estrany, invisible a Catalunya i sospitós a fora. Però a Segòvia, el que és a Segòvia mateix, és un llibre referencial en el sentit d’estar sempre a les tres o quatre llibreries
de la ciutat, a l’aparador, a l’oficina de turisme, i evidentment se’l senten molt seu perquè no hi havia cap novel·la ambientada a Segòvia. Tots em pregunten quant temps vaig viure a Segòvia; i
no, no hi he viscut mai…
Què suposa aquest premi per a tu com a escriptora? És un guardó poc conegut i que potser s’hauria de donar a conèixer més.
En aquest cas em sento part d’un projecte educatiu molt més ampli, en el qual jo he participat en el club de lectura a través de la xarxa fent videoconferències, després veus que hi ha moltes
candidatures i que ser premiat és molt important, però jo sóc una petita part de tot un projecte que han creat un centre educatiu txec i un altre de gallec, i que duu el nom de “Les ciutats
invisibles”. Escriure sempre és tenir alguna cosa a dir; però, dir a qui? Només quan publiques i reps respostes com aquesta, et dius: “Ah, mira, jo volia dir una cosa als joves d’un petit poblet
de Galícia, ells eren els interlocutors que jo estava esperant i no ho sabia”. Un llibre sempre és una carta enviada a uns destinataris que no coneixes, i només després, amb les respostes, saps a
qui anava adreçada aquesta carta.
Marta Carrasco commemora el 20è aniversari de la seva trajectòria amb la
publicació d’un llibre escrit per Montse Barderi
volgut
afegir que: “Marta Carrasco ha estat objecte de tesis doctorals, però tenia ganes de fer una novel•la d’amor amb i per ella”. Barderi també ha volgut deixar ben clar que “en cap cas és un
llibre d’encàrrec. Sorgeix d’una necessitat imperiosa i pròpia, i és un projecte del tot personal i arriscat. És el regal que volia fer- li a la Marta Carrasco per la consagració que suposa
que estigui en aquesta biblioteca selecta i perquè 20 anys es mereixen una gran festa, en aquesta ocasió en forma de llibre”. Barderi també ha volgut donar les gràcies a “la Dra. Anna
Pujadas, professora de teoria de l’art i història del disseny que ha participat activament en la part teòrica del llibre, i, evidentment, a David Ruano, reconegudíssim fotògraf, entre molts
altres grans noms que participen en el llibre.”
